Xarxes i més: Construcció i planificació d'una xarxa

Per tal de poder construir una xarxa, a part dels terminals i els cables de connexió, necessitaré que cada terminal que es vulgui connectar tingui un adaptador (targeta de xarxa) que li doni accés i que dialogui amb els altres perifèrics. Quan la xarxa va essent més gran és possible que necessiti un concentrador o hub per connectar més de 2 aparells (actualment obsolet) i si es tracta d’un lloc amb més d’una zona de treball em caldran els switchs i routers (encaminadors) per tal de segmentar (conduir) el tràfic i fins i tot podré afegir seguretat a la meva xarxa contra els intrusos amb un Firewall. Si volguéssim unir més d’una xarxa les connectaríem a través d’una passarel·la o gateway.

Cables de connexió de xarxa; mitjà per on passen les dades entre ordinadors i perifèrics. S’hauran de valorar les següents característiques:

• Material construcció i fabricació

• Velocitat de transmissió assolible

• Fiabilitat davant soroll (ones externes) i pirateig de senyal

Cable coaxial (nom ve del llatí axis (nucli) i vol dir que està format al voltant del centre):Cable actualment obsolet de coure format per un tub central per on passa la informació, una capa de polímer que li dona flexibilitat però també rigidesa, una capa en forma de malla que evita interferències, i a sobre hi ha una capa per fer més agradable el tacte; les desavantatges son que el cable atenuava molt la senyal i no permetia fer grans xarxes (fins a 100m)

L’acompanyen els connectors BNT i els connectors T (que s’utilitzen per anar connectant els ordinadors al llarg del cable)

Fibra òptica: Cable fet amb dues capes de polímer plàstic, es a dir, fibra de vidre (s’ha d’anar amb compte ja que, tot i que es un cable que ni s’escalfa i es trenca, s’ha d’anar amb compte, ja que funciona amb làser i si el dobleguem ens pot anar als ulls; a més, s’ha de vigilar de no clavar-se el cable, ja que la fibra de vidre es molt tòxica per al sistema circulatori). El cable també té una capa menys transparent al voltant de la fibra que provoca un efecte mirall, és a dir, la llum, al xocar contra les parets, rebota i es queda a dins, fent que es perdi molt menys.

S’utilitza en empreses que donen connectivitat a internet a altres empreses (ONO, TELEFONICA, ADIF, Etc.) i en grans distàncies (Port Aventura, per exemple; la distància es molt gran i es necessita que la informació viatgi ràpid).

Té el problema de que el material es car i que es difícil de manipular (en realitat, hi ha persones especialistes, es un treball de FP amb poques especialistes i molt ben pagat).

Parell trenat (TP)(Twisted Pair): Cable de coure més utilitzat, format per 4 parells trenats que li dóna immunitat al soroll; a més pot portar una pantalla (STP, Shielded Twisted Pair) o no (UTP, Unshielded Twisted Pair). Totes les connexions amb TP es fan a un armari anomenat rack.

El connector UTP funciona amb un connector anomenat RJ45. Es crea el cable mitjançant un aparell anomenat grimpadora.

WiFi: Sistema de connexió sense fils. Funciona amb ones i hi ha tres sistemes; Bluetooth (crea una xarxa de curt abast i poca velocitat, utilitzada per compartir arxius entre dos mòbils o un mòbil i ordinador), Infrarojos (primera tecnologia inalàmbrica creada; té poc abast i poca fiabilitat) i WLAN (tecnologia que coneixem com a connexió WiFi, té molt abast, però hi ha certs elements que poden evitar que funcioni, com reixes metàl·liques).

Adaptador de xarxa

La targeta de xarxa, també anomenada adaptador de xarxa o NIC (Network Interface Card), permet la comunicació entre els diferents dispositius connectats entre si i també permet compartir recursos entre dos o més equips (discs durs, CD-ROM, impressora, etc). Hi ha diversos tipus d'adaptadors en funció del tipus de cablejat o arquitectura que s'utilitzi a la xarxa (coaxial fi, coaxial gruixut, Token Ring, etc.), però actualment el més comú és l'Ethernet, que utilitza un connector RJ-45.

Concentradors

Hub (concentrador): Comunica els segments de xarxa, transportant paquets d’informació que arriben al hub i posteriorment es mouen per tots els segments. Això es un inconvenient, ja que provoca que per els segments es moguin més paquets dels que estan destinats als dispositius connectats; això provoca ralentització de la xarxa per saturació i que sigui fàcil infectar tota la xarxa mitjançant un paquet extern amb codi maliciós.

Switch: Fa la mateixa funció que el hub però transporta cada paquet per el segment que li pertoca (i no el passa si no està destinat a cap dispositiu de la xarxa); això evita els principals inconvenients del hub (ralentització de la xarxa i risc d’infecció total de la mateixa per paquets amb codi maliciós).

Router (encaminador): Comunica la xarxa amb una altra xarxa. Permet que la informació sigui filtrada depenent de la xarxa on vingui o fins i tot depenent de quin tipus d’informació sigui, regular les xarxes amb les que podem connectar i quin serveis podem utilitzar (podríem impedir que els usuaris de la nostra xarxa es connectin a una determinada adreça o que enviïn fitxers), fer de hub o switch (però és malbaratar les seves possibilitats) i fins i tot fer de firewall (un element “tallafoc” per dotar de seguretat una xarxa).

Mòdem: Dispositiu obsolet que permetia que un dispositiu es connectés a Internet mitjançant la via telefònica.

Gateway: És una eina de xarxa que funciona com un router que enllaça xarxes que no tenen perquè ser en el mateix protocol, com serien la xarxa telefónica i la d’Internet.

Access Point: Hub inalàmbric.

Servidor d’impressió: Permet connectar una impressora a una xarxa de manera que podem imprimir des de qualsevol equip a la impressora, que tindrà un receptor inalàmbric per rebre la informació imprimir.